Si amb el foc del seu incipient primer queixal del (poc) seny, Pau Riba va dedicar a la seva mare, Mercè Romeva, la rabiüda cançó «Mareta bufona+, tot criticant aquell seu esperit naïf i rialler per sobre de totes les coses, en aquell primer Dioptria del qual han dit que és «una crítica ferotge a l'esperit petitburgès i a la família cristianoprogressista+, és mentre acompanya la mare en els seus darrers anys que s'hi retroba i reconeix en aquellmateix esperit naïf i en el seu viure rialler totes les virtuts delmón. Sa meu mare és un regal, un amorós homenatge partint delsdarrers temps compartits per mare i fill. Parla de la fragilitat de la vellesa i de l'estimació filial sense límits i nari-nant se'ns endú de Barcelona a les fresques aigües de Cadaqués, a es Poal. Tot aix., és clar, sense trair aquell punt gamberro que rega totes les fetes d'en Pau Riba.
